4.29.2012

Microrelat: Contra tot pronòstic

I contra tot pronòstic, havia vingut amb mi. La veia d'esquena traficant amb les cassoles d'aquella cuina inundada d'olors, canyella i poma, ceba i comí. Amb la llum que entrava de biaix per la finesta la camisola blanca se li transparentava. Semblava un personatge d'un quadre de Vermeer d'un altre segle. Sabia que dinaríem a fora, amb el barret de palla per protegir-nos d'un sol encara benevolent. Sabia que seria un dinar plàcid, amb menjar elaborat sense pressa, amb una digestió lenta i una migdiada sense son. Semblava increíble que l'escapda s'hagués pogut fer realitat després de tant de parlar-ne, com si fos un somni, com si fos un mite, aquella mena de fantasies recurrents que no s'acaben complint mai però esdevenen un refugi cómode per aturar l'estrès o contrarestar l'apatia que se t'instal·la al cos en dies grisos. Per salvar-se del tedi la ment s'escapa, d'una manera ituïtiva, cap als paradisos artificials, que poden ser un viatge exòtic, un any sabàtic, un amor prohibit, un hotel de luxe, un curs de submarinisme, un harem d'homes o de dones segons les aficions. Acostumen a ser miratges que no es materialitzen, només permeten penjar-te de la parra una estona i agafar aire, per després seguir, amb el súper, la reunió, la depilació, la declaració de la renda, i el polvo del dissabte, tan clàssic, tan comfortable, primer ella sobre, després a sota, i agafar el son igual que un avió s'enlaira per la pista. Però aquell estiu, contra tot pronòstic, marxàvem juntes.